La catedral de Sant Pere de Vic
De la primitiva Seu Ausonense a la catedral d'Oliba
Encara recent la reconquesta del territori d’Osona per Guifré, l’any 886, i restaurada la diòcesi amb el primer bisbe, Gotmar, va renéixer l’antiga ciutat a la part baixa del turó, amb el nom de Vic, mentre la part alta quedava sota domini militar – un domini que va transformar en castell el temple romà i els seus voltants. El bisbe va desplaçar a la part baixa, on naixia la nova població, el nucli de vida religiosa, concebut seguint les idees pròpies de la litúrgia visigòtica, que comportava l’existència de tres esglésies com a centre de residència episcopal. La principal va ser dedicada a Sant Pere, una altra a la Mare de Déu, i la tercera, en funcions de baptisteri, va ser dedicada a Sant Miquel; les tres van ser aixecades ràpidament abans de l’any 888, amb materials precaris.
Ignorem la disposició que tenia, en el seu pla primitiu, l’església de Sant Pere, però hem de pensar que va ser ràpidament ampliada o substituïda per una altra temple de majors dimensions. A mitjan segle X es presentà com una església de tres naus amb tres absis. Sota el pontificat de Vladimir (948-957) va ser consagrada l’església de Sant Miquel, que estava dotada de cripta.
Pocs decennis van durar aquestes construccions, que van donar lloc a una catedral de dimensions més grans que el geni constructor del bisbe Oliba (1018-1046) va planejar amb la mateixa empenta a les esglésies edificades als monestirs de Ripoll i de Cuixà. La nova catedral, consagrada el 1038, consistia en una àmplia nau i un transsepte amb dues absidioles per banda. La nau era acabada per un extens presbiteri coronat per un absis que s’aixecava sobre una cripta d’idèntica àrea. L’any 1064 es va acabar la construcció del campanar, encara avui subsistent, monument insigne i característic de la ciutat.
De les transformacions del segle XII als projectes del XVII
En èpoques posteriors no es van introduir sensibles reformes en l’obra de la catedral, que responia bé a les seves funcions i permetia als canonges ocupar-se de la tasca de millorar la canònica. En quedar aquesta quelcom pobre, amb el seu simple claustre romànic consistent en uns pòrtics coberts amb volta de creueria, sense gaires elements arquitectònics ornamentals, es va decidir la construcció d’un pis superior, concebut a manera de grans finestrals plens de traceries geomètriques. Aquesta obra, impressionant pel seu conjunt i per la delicadesa dels seus detalls va ser iniciada el 1318 i acabada el 1400.
S’imposava, per molt diverses raons, una renovació del creuer; aquesta va ser començada l’any 1401 i acabada el 1430. Amb aquesta reforma, es va transformar el presbiteri i es va traslladar el cor al centre de la nau principal. Va ser arrasada fins als fonaments la part de la cripta que havia estat ampliada al segle XII i es va suprimir la coberta de l’antiga cripta, el buit de la qual va ser cobert amb runes per així rebaixar el pis del nou presbiteri. Aquest presbiteri va ser tancat, el 1427, per una reixa de ferro forjat per preservar millor el nou i magnífic retaule d’alabastre que allà es va col·locar.
El conjunt de la catedral resultant de tantes obres fetes en diferents períodes no responia correctament al gust del segle XVII, ni podia satisfer les exigències del culte d’una ciutat que havia crescut considerablement. Van ser molts els estudis fets per obtenir una catedral més gran que, al final, es va concretar en una església d’ampla nau amb capelles laterals. D’acord amb aquest pla es va posar la primera pedra de la nova obra l’any 1633, es va començar per l’actual capella de Sant Bernat i es va continuar amb la construcció de les altres quatre capelles següents. Aquestes obres, que es van prolongar – amb llargues intermitències – fins al 1680, van quedar definitivament interrompudes, tant pel cost que suposava la seva prossecució, com per la dificultat existent en el costat oposat de la nau, on la presència del claustre impedia el desenvolupament del projecte.
De la catedral Neoclàssica a l'actualitat
La nova catedral, consagrada el 15 de setembre de 1803, forma una gran aula dividida, mitjançant pilastres, en tres naus de la mateixa alçada, cobertes amb voltes semiesfèriques i amb cúpula, acabada en un profund absis i flanquejada per capelles. Fa 69,5 metres de llarg per 29 d’ample, sense les capelles. Té una alçada de 27,5 metres en les voltes i de 35 metres en la cúpula. L’estructura respon a un estil neoclàssic i tendeix a una certa fredor acadèmica.
Es van salvar, de la demolició de la catedral, els dos claustres superposats, gràcies a la intervenció del poble que va imposar la seva conservació. Desmuntats els seus elements i numerades les seves pedres, van ser reconstruïts en la forma actual l’any 1806. A l’angle de migdia de la galeria oriental hi va ser aixecada una capella cupular en substitució de l’església de Santa Maria de la Rodona, eliminada en construir la nova catedral.
La catedral construïda per Josep Morató va estar més d’un segle amb unes parets blanques de calç que reclamaven una decoració adequada. Aquesta decoració li va ser donada, entre 1926 i 1930, gràcies a les fastuoses teles de Josep Maria Sert, que van produir una harmonia decorativa que va fer famós el pintor i la catedral.
El juliol de 1936 l’incendi revolucionari va penetrar a l’interior del temple i va destruir tot el cabal decoratiu, i fins a les voltes, que es van enderrocar una rere l’altra. L’aspecte desolador que oferia el conjunt de la catedral eliminava l’esperança de veure-la ressorgir. Però gràcies a l’interès despertat, es va poder fer la restauració sota els auspicis del govern, al costat de l’entusiasme de Josep Maria Sert, que es va oferir a fer una nova decoració.
La catedral va ser ampliada amb la construcció d’un deambulatori. El cor va ser emplaçat al fons de l’absis, amb la creació d’un nou presbiteri amb altar central, sota la cúpula. Amb motiu de les obres es van realitzar excavacions arqueològiques al sòl del temple que van permetre delimitar el traçat de les construccions primitives i van posar al descobert la part antiga de la cripta de la catedral consagrada el 1038, que va estar convenientment reintegrada mitjançant la construcció d’una nova coberta.
A la nova empresa, Sert no va reproduir la decoració desapareguda. Va participar de nous conceptes i d’altres distribucions. El tema de les composicions és concebut a la manera de quadres plens de masses i figures executades amb el relleu més gran que la pintura pot donar de si, amb un contrast violent de clars-foscos efectuats amb tons sèpia sobre fons daurat.
En el políptic de l’absis culmina la tragèdia de la crucifixió del Senyor, entre les escenes del seu enterrament i de l’ascensió. Continuen a les parets del creuer, les quatre escenes del cicle relatiu a la pèrdua de la justícia original i a la caiguda dels primers pares. Sobre els arcs de les capelles laterals es desenvolupen les escenes del martiri dels apòstols i evangelistes. En el tríptic format pels murs sobre les portes d’ingrés, es contraposen els temes que representen Jesús traient els mercaders del temple, i ell mateix sortint amb la creu a les espatlles, flanquejant l’escena central, que representa la condemna pronunciada per Pilats, que es renta les mans.
